7 de gener de 1988, Mollet del Vallès.

Nervis a flor de pell. Primer dia en una escola nova després de cinc anys a l'escola pública Les Planes, de la Llagosta. A mi el primer dia de cada trimestre ja em costava horrors; ara imagineu-vos canviar d’escola a mig curs de segon d'EGB. Anava a l'escola Sant Vicenç, que aleshores era de “caracoles” (en dèiem). Després en van dir “barracons”. Després “mòduls”. I ara, amb posat de sofisticació, “escola modular”. La mateixa misèria de sempre, però amb un nom cada cop més car.

Per arribar-hi caminàvem des de la rotonda de la plaça Sant Vicenç per un camí que era un pedregar ple de fang. Avui se'n diu carrer de les Puntaires i fa anys que està ben urbanitzat; per a les voreres sí que hi va haver pressupost.

Recordo la Meritxell, que també havia vingut amb mi de la Llagosta, anunciant als nous companys allò de “el nen nou, el nen nou!”. Gràcies a ella, aterrar en una escola desconeguda amb el curs ja començat va acabar sent una experiència genial. Les persones, sempre tapant el que l'administració descuidava.

Aquella escola mig provisional era un desastre amb totes les lletres. Un edifici principal on s'arribava fins a primer, i unes “caracoles” on es feia tercer i quart. El pati, un fangar. Qualsevol peça metàl·lica, rovellada. L'ombra la posaven quatre plàtans esquifits que passaven per allà de casualitat i que, de passada, feien de pals de porteria improvisats. Cada cop que plovia, algú acabava arrebossat de fang. La calefacció de les caracoles tenia dues posicions: “no funciona” i “som a les portes de l'infern”. I la llum anava al seu aire: més d'una tarda ens quedàvem a les fosques, amb un tall de corrent que convertia l'aula en una cova. A l'estiu allò no hi havia qui ho aguantés, ni dins ni fora. I els elements de joc del pati, més que per jugar-hi, semblaven dissenyats per prendre mal.

L'edifici nou, fet en dues fases, va arribar més tard. Allà ja hi vaig poder fer cinquè, i la millora va ser considerable. Però compte: no va caure del cel. Va arribar gràcies a la lluita de famílies i mestres. Sempre els mateixos.

Doncs bé. Som al 2026. La meva filla va a l'Escola la Flor de Maig. I sabeu què? Que no anem gaire més ben servits. Un pensaria que 38 anys donen de sobres per corregir quatre problemes endèmics. Doncs no. Sembla que l'escola pública continua ocupant aquell lloc tan i tan alt a la llista de prioritats… començant per baix.

El pati s'inunda. Els nens (i els avis que els vénen a buscar) es foten unes relliscades importants cada vegada que cauen quatre gotes. L'ombra, ara, són dues carpes i quatre veles; algunes, fins i tot, pagades per l'empresa del menjador (la mateixa empresa el personal de la qual arrossega una precarietat laboral idèntica a la dels anys vuitanta: en això sí que som constants, coi). Els lavabos, tots rovellats. I els mòduls exteriors tenen una higiene que fa que alguns infants, directament, no els vulguin trepitjar. I les apagades, que jo donava per enterrades, han tornat: l'escola de la meva filla es queda sense llum hores i hores, com si això del segle XXI fos opcional.

38 anys. Del fang del 1988 al bassal del 2026. Mateixa pel·lícula, mateixos protagonistes lluitant i mateixa administració mirant cap a una altra banda. L'únic que ha millorat de debò és el nom que posem als barracons.

I la pregunta és ben senzilla: quants anys més?