Fa una setmana, la colla de Foc a Terra em va convidar a parlar d’esmorzars de forquilla, de tradicions sueques i, ah sí, també d’intel·ligència artificial. M’ho vaig passar d’allò més bé.
El cas és que són uns pesats amb el tema de la T-mobilitat. Volen fer-ne una segona part. I jo, ras i curt, no en sé gairebé res. L’únic que sé, pel “pinganillo” que m’arriba des de fa anys, és que la guingueta d’aquell projecte era un desgavell de mans i mànigues. Just per això li he demanat al meu amic Claudi que m’ajudés a fer una mica de recerca sobre costos, temps d’execució i qüestions d’arquitectura tècnica (aquí teniu el resultat), amb l’esperança que algú que en conegui de debò les intríngulis ens ho vulgui explicar amb calma algun dia.
Però si he de ser sincer, la segona part que a mi m’agradaria fer amb ells no va de la T-mobilitat. Va d’una cosa més de fons: de com aconseguir que l’experiència dels humans, les empreses i (cada cop més) els robots que hem de tractar amb l’administració sigui una mica menys dolorosa. Us vull parlar d’una malaltia. La malaltia de Conway.
Què és la llei de Conway
L’any 1967, un enginyer que es deia Melvin Conway va deixar anar una frase que s’ha acabat convertint en “llei” (la llei de Conway, literalment): qualsevol organització que dissenya un sistema acaba produint un disseny que és una còpia de la seva pròpia estructura de comunicació interna.
Clar i en català: el producte que fabriques s’assembla, vulguis o no, a l’organigrama de qui el fabrica. Si tens quatre equips que no es parlen entre ells, en trauràs un producte amb quatre trossos que tampoc no es parlen. No perquè ningú ho hagi decidit, sinó perquè les costures del producte segueixen, sense remei, les costures de l’organització.
Els que fem programari ho sabem des de fa dècades, i per això les empreses que fan productes bons de debò s’organitzen al voltant de l’experiència de qui les fa servir, no al voltant dels seus departaments interns. És car (de vegades, però només a curt termini) i requereix disciplina, i acaba sortint a compte.
I ara, la part incòmoda: l’administració pública és un dels organismes més exposats del món a aquesta malaltia. No és una cosa només nostra, ni de bon tros. Però potser anem força per darrere de qui ja s’hi ha posat de debò: Estònia fa trenta anys que construeix la seva administració digital pensada com un sol sistema (una identitat digital comuna, una capa d’intercanvi de dades compartida) i no com la suma de cent departaments que es passen papers els uns als altres. Nosaltres encara hi som a temps, però el rellotge corre.
Per què en dic malaltia
Abans d’anar més enllà, deixeu-me deixar clara una cosa, perquè s’hi presta a confusió. Quan critico com funcionen aquests sistemes, no estic fent el discurs fàcil de “com que ho fa el sector públic, és una porqueria, privatitzem-ho tot”. Al contrari: crec en una administració pública forta, capaç i amb múscul tècnic propi. La malaltia de Conway no és una excusa per desmantellar-la; és exactament el diagnòstic que explica per què, amb tècnics excel·lents a dins i pressupostos que no són ridículs, el que acaba arribant al ciutadà sovint fa pena. I si el problema és d’organització i no de tecnologia, la bona notícia és que té cura, i que la cura no passa per vendre res a ningú.
En dic malaltia, i no simplement burocràcia, perquè no és un error puntual que esmenes i au. És crònic, és sistèmic i, sobretot, es contagia: cada servei digital nou neix ja infectat per la forma de l’organigrama que el pareix.
I compte amb una cosa, perquè és la clau de tot: la malaltia de Conway no és, principalment, un problema de calers. Ho dic amb la T-mobilitat a la mà. Quan et poses a mirar els números amb fredor, el cost del projecte no és cap disbarat si el compares amb sistemes equivalents d’altres ciutats. El que és un desastre no és tant quant s’ha gastat, sinó com: una experiència d’usuari que sembla un trencadís i una contractació esquarterada entre mitja dotzena d’administracions. Això no ho arregles posant-hi més pressupost. Això és Conway.
Deixeu-me posar-vos dos exemples que qualsevol de vosaltres pateix cada setmana.
Exemple A: la T-mobilitat
Vosaltres, quan agafeu el metro, el que voleu és validar i marxar. Punt. Doncs mireu quantes peces us fan tocar per a una sola targeta: hi ha l’app de la T-mobilitat, hi ha l’app de la Cartera (sí, són dues apps diferents de la mateixa ATM), hi ha l’app de TMB amb el seu propi compte JoTMBé, i encara les de FGC, Rodalies i companyia, cadascuna amb el seu registre i la seva contrasenya. Un títol que compres al mòbil no viu a la targeta física, i a l’inrevés.
Per què aquest embolic? Molt senzill: al darrere d’una sola targeta hi ha una pila d’organitzacions que no comparteixen ni casa ni sistemes. Manen, operen o hi tenen interessos econòmics l’ATM, TMB, FGC, la TRAM, Rodalies (que al seu torn depèn de Renfe i d’ADIF), l’AMB i IFERCAT, tot plegat sota el paraigua del Departament de Territori de la Generalitat; i encara, al darrere del sistema tècnic, el consorci privat que el va construir (CaixaBank, Indra, Fujitsu, Moventia). Cadascú s’ha quedat el seu canal digital de tota la vida i li ha enganxat la T-mobilitat a sobre en comptes de substituir-lo. La targeta és una; l’organigrama en són una dotzena. El que teniu al mòbil no és una app mal feta: és un organigrama imprès en forma d’icones. Conway en estat pur.
Exemple B: el Bicing i l’AMBici (el meu preferit)
Aquest és tan clar que fa mal. Barcelona i la seva àrea metropolitana són una taca urbana contínua: creues de l’Hospitalet a Barcelona sense adonar-te’n, no hi ha cap frontera, cap riu, cap muralla. Doncs bé: hi ha dos sistemes de bici pública que no es parlen.
Hi ha el Bicing, que és de l’Ajuntament de Barcelona i s’acaba, clavat, al límit de la ciutat. I des del 2024 hi ha l’AMBici, el bicing metropolità, que és de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i cobreix els quinze municipis del voltant. Dues bicis, dues apps, dos abonaments, dues administracions. I no és que s’assemblin poc: són tècnicament incompatibles. Ho diu la mateixa web de l’AMBici, sense despentinar-se: “Les bicicletes del servei AMBici no són compatibles amb les estacions del servei Bicing” (i a l’inrevés).
Ara ve la part que sembla un acudit però és real. Com que la bici del Bicing no pot sortir de Barcelona i la de l’AMBici no hi pot entrar, van muntar set “estacions pont” a la vora de la ciutat (Collblanc, Riera Blanca, Ciutat de la Justícia, Zona Universitària…). Traducció: arribes al límit municipal, baixes d’una bici, la deixes, i n’agafes una altra per continuar el mateix trajecte. El BACC ho va qualificar de “ridícul”, perquè aquestes estacions frontera només tenen lloc per a quinze o vint bicis i “es podria haver coordinat”. Doncs sí, es podria.
I per què no es va coordinar? Aquí teniu la radiografia perfecta de la malaltia: perquè són dues administracions que governen una sola ciutat contínua, i cadascuna va treure el seu concurs públic per separat. Dues licitacions, dos contractes, dos productes que no encaixen. La frontera del producte és, mil·límetre a mil·límetre, la frontera de l’organigrama. L’AMB ni tan sols ho amaga: en diu, literalment, “els dossistemes de bici pública de la metròpolis”. El que us han venut com a “integració” (un abonament conjunt una mica més barat) no fa que les bicis siguin compatibles; només ajunta dues factures en una. És tarifa, no és tecnologia.
S’ha dit, això sí, que algun dia els dos sistemes s’unificaran de debò. Però sense calendari clar ni compromís ferm: de moment, l’única “integració” que existeix són l’abonament conjunt i les estacions pont. Vist el que ha passat amb la T-mobilitat, jo no contindria la respiració.
I aquí un matís que val la pena, perquè no vull fer trampa. La ciutat de Barcelona síque ha sabut ajuntar coses en una sola app: smou et posa el Bicing, l’aparcament de zona blava i verda i els punts de recàrrega elèctrica en una sola aplicació, i ho va poder fer perquè tot allò és de la mateixa casa (B:SM). Ara bé, no ho pinto com la panacea: consolidar-ho ha estat llarg i dolorós, i de fet smou acaba ajuntant coses que tenen ben poc a veure entre elles (aparcar el cotxe, deixar una bici, pagar la zona verda), més com un calaix de sastre d’una organització que no pas com una experiència pensada de dalt a baix. Però fins i tot amb tots els peròs, el contrast és brutal: la unificació, quan es fa, es fa dins d’una organització; entre organitzacions, es trenca.
El diagnòstic (i per què no és un problema tecnològic)
La part incòmoda és que la cura no és més tecnologia ni més diners. Avui, un equip de cinc persones amb les eines que tenim a l’abast pot construir en setmanes el que fa deu anys costava anys i milions. La limitació ja no és tècnica: és de governança, de contractació i d’organització.
Tot això ho explico amb detall a uns Apunts per a una estratègia digital de Catalunyaque vaig escriure fa un temps, i molt concretament al principi d’orientació al cas d’ús: dissenyar els equips al voltant del viatge complet de la persona (“donar d’alta una empresa”, “moure’m per l’àrea metropolitana”, “demanar una ajuda”) i no al voltant dels departaments que hi estan involucrats en cada cas. Un sol equip, estable, responsable d’una experiència sencera de principi a fi. L’organigrama intern pot continuar existint; el que no pot fer és imposar-se a l’experiència de fora.
Perquè si Hisenda, Salut i el registre d’empreses viuen en departaments que no es parlen, els seus serveis digitals tampoc no es parlaran, hi aboquem els diners que hi aboquem. No és un problema d’integració tècnica. És un problema d’organigrama. I això, els que fem programari, ho sabem des del 1967.
Tornem a Foc a Terra
Així que, gent de Foc a Terra: si voleu segona part, jo hi soc. Però no per rememorar el desgavell de la T-mobilitat, que d’això ja n’hi ha que en saben molt més que jo. La vull fer per parlar de la malaltia que hi ha al darrere de tot plegat, la que també explica per què teniu, només a l’àrea de Barcelona, dues bicis públiques que us obliguen a fer transbord a peu al mig del carrer, i mitja dotzena d’apps per a un sol viatge.
Perquè mentre no ens la mirem de cara, seguirem pagant sistemes nous i cars per curar símptomes vells. I la pregunta, com sempre, és ben senzilla: quan ens decidim a tractar la malaltia, i no només els símptomes?